L’alimentació en els infants amb TEA

L’alimentació en els infants amb TEA és un repte, tant per famílies com per mestres. Els que estem amb ells, bé sabem que no es tracta únicament de “menjar”, sinó d’acompanyar en un procés on entren en joc factors sensorials, emocionals i relacionals.

L’hora del menjar per un infant amb TEA es converteix en un ritual delicat, on la paciència, la calma i l’acompanyament de l’adult juguen un paper fonamental. És un procés llarg i pausat on cada nou aliment requereix d’una preparació emocional i de confiança. Gens diferent de la resta d’aspectes a treballar. I és que en la seva globalitat, col·locar-se en relació, acceptar l’aproximació del que ve de fora, tenir curiositat per les novetats que el món ofereix, són elements que fan por a les persones amb autisme. Per tant, el primer objectiu no podrà ser que l’infant mengi, de la mateixa manera que el primer objectiu no pot ser mai que l’infant s’apropi a l’activitat, jugui amb els altres infants o accepti les propostes d’aproximació de l’entorn de forma immediata.

A Carrilet treballem a partir de la relació i el vincle amb l’infant. L’adult té un paper fonamental per poder treballar tot el procés de diferenciació, on la presència, la mirada i el sosteniment ajuden a l’infant a afrontar nous reptes i acompanyar-lo a apropar-se sense tanta por al que ve de fora.

Els primers intents d’iniciar el procés d’apropament a nous aliments a l’escola, solen ser de rebuig. L’infant no prova, rebutja i inclús mostra molta resistència. Aquests moments formen part del procés habitual en els infants amb TEA, generant moltes angoixes, tant en mestres com en la família, que fan aflorar la por a que l’infant  “no estigui avançant” o que “no aconsegueixi menjar mai i emmalalteixi”.

Però hem de recordar que el procés és gradual. Cada petit apropament és un gran pas, tot i que aquest no es tradueixi ràpidament en “menjar”. Olorar el menjar, tocar-lo, mirar-lo o simplement acceptar-lo al plat, ja significa un avenç. El treball en equip entre mestres i família, ajuda a tothom a comprendre que la resistència inicial no és un fracàs, sinó una procés lent d’aprenentatge.

Els infants amb TEA tenen dificultats per reconèixer el seu propi cos i establir relacions amb el que ve de fora. I en l’alimentació trobem un espectre de dificultats que va des de una selectivitat alimentaria greu, que pot arribar a afectar la salut física, fins a una ingesta compulsiva i voraç.

La boca és el primer lloc d’exploració i de relació amb el món. Acceptar l’aliment és acceptar el que l’altre li ofereix. Podem veure infants que tanquen la boca, que rebutgen que l’aliment passi pels llavis o la llengua o empassant sense mastegar. Sense oblidar que molts infants tenen greus dificultats per integrar la boca com a part d’un cos propi que configura el seu jo.

Quan la cullera no arriba a la boca, doncs, és quelcom que hem de poder llegir des d’un procés més profund, en una mena d’intent de preservar un ordre intern i una defensa front el que percep com intrusiu.

En l’altra banda de l’espectre mencionat, quan la dificultat rau en poder frenar l’hora de menjar i apareix una necessitat compulsiva d’ingerir, l’hem de poder llegir també des de processos globals més profunds.

Molts familiars relaten, igual que veiem els mestres a l’escola, que molts cops aquesta ingesta compulsiva es dona sobretot en moments lliures, on no hi ha una rutina anticipada i coneguda per l’infant. Són moments de buit, on l’infant amb autisme pot no saber com pensar-los, com omplir-los, perquè molt possiblement hi hagi també dificultats per omplir l’espai lliure d’entreteniment i de joc. Així doncs, el menjar o beure sens fi, no sempre es refereix a la gana física, sinó a aquesta dificultat per omplir el buit, per regular-se internament i sentir-se segur davant lo desconegut o allò no estructurat.

Per altra banda, també podem explicar aquesta falta de fre en el menjar per les dificultats en la consciència de les sensacions interoceptives, és a dir, en la percepció de les sensacions internes del cos. Això inclou senyals tan bàsiques com la gana, la sensació de fred o calor, de pipí… Quan aquestes senyals no són percebudes amb claredat, l’infant pot no ser conscient de les senyals fisiològiques de la sacietat i seguir menjant sense ni tan sols notar que estan tips. Tenim doncs un paper fonamental en acompanyar aquestes sensacions no integrades, fent-los conscients que aquestes, venen del propi cos.

Entenent que el treball d’alimentació no té a veure només amb l’acte de menjar, doncs, hem de pensar que l’inici del procés comença a l’aula, fora de l’horari de menjador; podent treballar els previs d’aquest procés amb activitats d’experimentació que fomentin la consciència corporal, emocional i sensorial. Posar paraules a les sensacions que experimenten, explorar textures, moviments, jocs d’olors i sabors, activitats visuals i auditives… la integració d’aquests estímuls, junt amb rutines estructurades i espais de calma, ajuden als infants a regular-se, reconèixer les seves emocions i sensacions i preparar-se per experiències més complexes com és l’alimentació.

Queda ben palès, doncs, que el menjar no és només un aliment sinó una experiència sensorial i emocional que el nen ha de processar lentament. És important respectar el ritme de l’infant i la manera d’apropar-se al menjar, ja que  la necessitat de control i viure en un entorn previsible, és de vital necessitat per a ells, i això fa que hi hagi molta dificultat per acceptar i tolerar els canvis. Serà important l’establiment d’una rutina clara, d’una estructura, anticipar el que es menjarà i quan s’acabarà. Explicar a l’infant què menjarà, amb paraula o imatge o ambdues coses; com serà presentat el plat i quan s’acabarà, li permet reduir l’ansietat que genera el desconegut. Saber el que vindrà fa que la situació no sigui viscuda com una amenaça, sinó com una seqüència comprensible i limitada en el temps.

L’infant ha de viure aquesta experiència com a positiva, fent petites aproximacions que inicialment seran, per exemple, veure trossets molt petits d’aliments al plat i que només hauran de mirar, tocar amb les mans, olorar, aixafar… Molts cops veiem com el nen s’asseu davant del seu plat, observa cada aliment com si fos un objecte estrany que necessita desxifrar abans de provar-lo. El mira, el toca, l’olora… però no l’ingereix.

Cada intent per portar el menjar a la boca pot prendre varis minuts, hores, dies o mesos… i aquests temps tan lents en quelcom que afecta directament a la salut és el que generarà angoixes molt profundes a la família i als mestres.

Caldrà doncs, com dèiem, fer equip per anar tolerant aquests temps lents i saber observar petits canvis que ens facin veure que anem endavant. A vegades l’infant porta la cullerada a la boca, l’acosta, es deté, l’observa, la retira i torna a deixar l’aliment al plat. I aquest és ja un gran pas! Vol dir que veu l’aliment i que l’està intentat entendre!

El procés és lent i comprendre com viuen els infants amb autisme l’hora de menjar serà crucial per pensar com acompanyar-los. L’estructura, la repetició i la seguretat que ofereix l’adult en tota aquesta experiència, en silenci, amb calma, sostenint i acompanyant les seves pors, ajuden a l’infant a donar passos endavant.